Buscant articles etiquetats amb " Política"

Els límits de la solidaritat

Berlín, 31 de desembre de 2012
INFO@itineri.de

Un dels paràgrafs fonamentals de la Constitució alemanya explicita que les 16 regions del país han d’oferir unes condicions de vida similars a tots els ciutadans de la República, independentment de la regió on visquin. L’anomenat Finanzausgleich és l’instrument que determina a partir de quin nivell de riquesa una regió ha de transferir fons als territoris amb rendes per sota de la mitjana federal; a través d’aquesta eina, no exempta de polèmica, es pretén que els 82 milions d’alemanys disposin de serveis equiparables, més enllà del lloc d’Alemanya on resideixin.

En els darrers anys, quatre han estat els territoris aportadors i 12 els receptors, però no sempre ha estat així ni sempre han estat els mateixos: Baviera, per exemple, va ser receptora fins al 1986, esdevenint regió aportadora, de manera ininterrompuda, a partir de 1993. Amb tot, des de la reunificació alemanya de 1990, ha estat Hessen el land més “desprès”, havent aportat uns 38.500 milions d’euros. Baviera (capital: Munic), amb uns 37.000 milions, i Baden-Württemberg (Stuttgart) amb uns 34.000, ocupen la segona i tercera posició. Nordrhein-Westfalen (on hi ha Colònia), amb uns 11.000 M€, i la ciutat-estat d’Hamburg, amb 5.000 milions, tanquen la classificació dels aportadors històrics.

A la banda de les regions receptores, Berlín és la gran beneficiada: uns 45.000 milions d’euros ha rebut la capital federal en aquest període de poc més de vint anys, quantitat que ha servit per retornar la ciutat al mapa de les grans capitals mundials. La segueixen Saxònia (capital: Dresden, amb 17.000 milions) i Sachsen-Anhalt (Magdeburg, 10.000 milions). En el gràfic adjunt podeu veure la correlació de xifres: en blau, els länder receptors de més a menys i, en vermell, els pagadors de menys a més:

Així les coses, dos länder han decidit portar al Tribunal Constitucional alemany el Finanzausgleich: els governs regionals de Hessen i Baviera es reuniran previsiblement el 5 de febrer a Wiesbaden, capital de Hessen, per impulsar la demanda conjunta. L’any 2011, les quatre regions que van haver d’aportar fons ho van fer per un import total de 7.300 milions d’euros (van ser les quatre regions que en els últims 22 anys han tingut dèficit, tal com mostra el quadre, amb l’excepció de Nordrhein-Westfalen).

En aquest enllaç podeu veure un vídeo on s’explica resumidament el funcionament del Finanzausgleich, així com l’estat de la qüestió a data juliol de 2012: http://www.tagesschau.de/inland/laenderfinanzausgleich142.html

Podeu seguir-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de). I si l’article us ha agradat, podeu compartir-lo mitjançant els enllaços de sota!

Turista, sí, però informat!

Berlín, 23 de juliol de 2012
INFO@itineri.de

El turista habitual en té prou sabent quins són les llocs de visita obligada, però hi ha també qui vol anar més enllà, saber què es cou al país on hi té posada la mirada (i aviat la maleta), de què parlen els locals. Prou que sabem, malauradament, què està sent notícia a Catalunya, però… i a Alemanya? Els mitjans del país que governa la CDU d’Angela Merkel, en coalició amb la CSU bavaresa i els liberals de l’FDP, tenen aquests dies el focus posat bàsicament en tres temes: l’evasió de capitals, la circumcisió i la redistribució financera entre regions. I la crisi a Espanya, esclar.

El govern regional de Renània del Nord-Westfàlia (NRW, escurçat en alemany) ho ha tornat a fer: per 3,5 milions d’euros, el seu Ministeri de Finances ha comprat un CD amb informació sobre un miler de ciutadans alemanys que tenen els seus diners en un banc de Suïssa. No és la primera vegada que NRW adquireix material d’aquest tipus, amb la finalitat de descobrir evasors de grans capitals: el març de 2010, un CD de 2,5 milions d’euros va permetre investigar 1.100 clients alemanys de Credit Suisse. La tardor de 2011, l’objectiu van ser uns 3.000 ciutadans que disposaven de comptes en un banc de Luxemburg.

Evasors a banda, un altre gran tema informatiu d’aquests dies és una pràctica religiosa que comparteixen jueus i musulmans: la circumcisió. Un tribunal de Colònia va dictaminar recentment que aquesta pràctica, d’obligat compliment per a la comunitat jueva, és un atac a la integritat dels menors a qui se’ls practica. La sentència obre la porta a una possible prohibició d’aquesta pràctica, cosa que va portar al president de la Conferència Europea de Rabins, Pinchas Goldschmidt, a parlar de “l’atac més gran als jueus d’Alemanya des de l’Holocaust”. Ara, però, la patata calenta és en mans dels polítics, ja que dijous 19 el Parlament alemany va donar suport a una resolució en què s’insta el Govern a elaborar un projecte de llei que aclareixi la situació després de la sentència. A ells, als polítics, els tocarà decidir per llei si aquesta pràctica es pot seguir duent a terme a Alemanya, o no.

La clau de la caixa

Les disputes pels diners que les regions aporten a la caixa comuna (estatal) no són exclusives del nostre país. A Alemanya, Baviera, Baden-Württemberg, Hessen i Hamburg són les quatre regions que posen diners. Els bavaresos encapçalen la llista, amb 3.700 milions d’euros cada any (1.800 milions tant BW com Hessen, i 60 milions Hamburg). A l’altra banda, Berlín és la regió que més diners rep: uns 3.000 milions. Ara, els bavaresos han decidit portar al Constitucional alemany una regulació que consideren que els perjudica. Han optat per aquesta via després d’abandonar les converses que s’estaven duent a terme entre les regions donadores i les receptores, per renegociar els termes dels acords que les vinculen. L’any 1999, Baviera ja va anar al Constitucional, pel mateix motiu, i va aconseguir que el màxim tribunal alemany modifiqués les regles de joc, en considerar que efectivament Baviera hi sortia perdent. Aquest vídeo explica quines regions aporten i quines reben, així com dóna alguna dada sobre la història de la redistribució financera entre regions (en alemany): http://tagesschau.de/inland/laenderfinanzausgleich142.html

Naturalment, Espanya i els seus bancs són també portada als mitjans alemanys, dia rere dia. Dijous 19, el Bundestag va aprovar per majoria concedir una ajuda als bancs espanyols, per una quantia màxima de 29.000 milions d’euros (el total aportat per la UE és d’un màxim de 100.000 milions). Amb tot, és poc probable que la situació a l’Estat Espanyol deixi d’ocupar portades, a partir d’ara. Molt poc probable, de fet…

El cas Wulff: una pensió merescuda?

Berlín, 5 de març de 2012
INFO@itineri.de

El 17 de febrer va dimitir Christian Wulff, fins aleshores president d’Alemanya1. Com a cap del govern de la Baixa Saxònia, càrrec que havia ocupat amb anterioritat, va rebre tractes de favor que acabarien esclatant-li a les mans: per part d’un banc, que li va concedir un préstec a un interès més baix de l’habitual, i d’alguns magnats, que el van convidar de vacances. A la pressió política, i posteriorment judicial, s’hi va sumar una molt inoportuna trucada de Wulff a un responsable del diari Bild -el de més tirada d’Europa-, comminant-lo a no publicar un article sobre els fets. Aquesta deu haver estat la trucada que més deu haver lamentat l’expresident, sense dubte l’espurna que el va empènyer, finalment, a una dimissió que estava cantada.

Amb la sortida del palau berlinès de Bellevue, però, no ha acabat la polèmica al seu voltant. Com a expresident, Wulff, de 52 anys, té dret a percebre una pensió de gairebé 200.000 euros anuals, la resta de la seva vida. També és possible que acabi disposant de despatx amb personal, a més de vehicle oficial, xofer i personal de seguretat, tot a càrrec de l’Estat. La factura per aquests conceptes suma 280.000 euros l’any, gairebé mig milió de costos anuals per a les arques públiques, un cop sumada la pensió.

Molts pensen que els mitjans, als qui acusen de sobreinformar sobre Wulff, en fan un gra massa. En un principi eren els tractes de favor, posteriorment el debat sobre si hauria de renunciar a la pensió a què en principi té dret. Per llei, però també des d’un punt de vista moral, donades les circumstàncies de la seva dimissió?

Tant des del govern, que havia donat suport al nomenament de Wulff, com des de l’oposició, es considera la possibilitat d’establir una pensió “variable” per als expresidents, que depengui de la seva edat en el moment de deixar el càrrec, així com del temps que l’ocupin. Caldrà veure com acaba finalment la història. Mentrestant, Joachim Gauck, el successor de Wulff, espera el moment de ser nomenat President d’Alemanya, el pròxim dia 18.

1 No s’ha de confondre el càrrec de president de la República amb el de canceller/a. Mentre aquesta última, Angela Merkel, és escollida per sufragi universal i té un càrrec equivalent al de “president del govern” en una monarquia, el cap d’Estat alemany és votat pels membres de l’Assemblea federal i té un paper més aviat representatiu.

VÍDEO. El principal informatiu de la televisió alemanya donava la veu als experts, poc després de la renúncia de Wulff, perquè argumentessin per què l’expresident hauria, o no, de rebre la pensió a què per llei té dret:

L’extrema dreta, en primera plana

Berlín, 28 de novembre de 2011
INFO@itineri.de

Sovint, el visitant estranger coneix només superficialment la realitat del país que visita. D’Alemanya, poc se sol saber a banda de les decisions de la cancellera Merkel en qüestions relacionades amb l’euro. Per als alemanys, però, aquestes són lluny de ser les úniques preocupacions, naturalment. Aquest mes de novembre, tres han estat els arguments informatius de portada dels mitjans:

L’extrema dreta en primera plana. El passat 4 de novembre, dues persones van aparèixer mortes a Eisenach (Thüringen). Poc després es va saber que eren membres de l’escena neonazi i que, des de finals dels anys 90, havien atracat bancs i assassinat 10 persones: nou eren immigrants, la desena una dona policia, morta a Heilbronn l’any 2007. El cas ha obert la caixa dels trons, doncs resulta incomprensible que a la policia li hagin calgut més de 10 anys per començar a desfer-ne l’entrellat. A més, els fets han posat novament en portada una possible prohibició de l’NPD, el partit d’extrema dreta hereu dels nazis. Segons una enquesta recent, un 52% dels alemanys són favorables a la seva il.legalització, mentre que un 42% considera suficient l’enduriment de les lleis per mantenir el partit sota control. La crònica dels fets, des dels seus inicis, està disponible en aquesta pàgina (en alemany).

Temps per a noves energies? No menys espai en els mitjans ocupa aquests dies, com altres vegades, el transport de residus radioactius. Periòdicament, trens coneguts com a “Castor” es dirigeixen a la població de Gorleben, on hi ha un dipòsit nuclear. En aquesta ocasió, com en les anteriors, el transport ha estat seguit de molt a prop per centenars d’opositors a l’energia atòmica, fins al punt que dos d’ells van aconseguir pujar a un dels camions on es realitzava l’últim tram del transport, i retardar l’operació. Alemanya és un país amb una forta consciència mediambiental, que s’oposa majoritàriament a aquest tipus d’energia i als residus que provoca. Com a conseqüència del desastre de Fukushima, el govern de coalició que presideix Angela Merkel va decidir un calendari de tancament de totes les centrals nuclears alemanyes; el pla preveu que totes les instal.lacions del país hagin tancat a finals de 2022.

Stuttgart: polèmica encarrilada? També Stuttgart ocupa espais destacats en els mitjans, per un assumpte que s’arrossega des de fa 15 anys. El 1995, els governs federal, regional i municipal, i l’empresa ferroviària Deutsche Bahn, havien signat un acord per soterrar la platja de vies de l’estació central de la capital de Baden-Württemberg, alhora que ampliar-ne les instal.lacions. Sis anys després, el projecte semblava que acabaria oblidat: la DB no tenia prou diners. Per salvar el projecte, els governs regional i municipal hi acabarien injectant diners públics.

L’any 2010 comencen les obres, enmig de fortes protestes dels qui consideren el projecte una excusa amb interessos immobiliaris. Un any després, el març de 2011, el govern regional canvia de mans per primera vegada en 50 anys: els conservadors perden les eleccions, Verds i SPD formen un govern de coalició, malgrat la dificultat que suposa que els primers estiguin en contra del projecte, i els socialdemòcrates a favor. Decideixen convocar un referèndum, que va tenir lloc el cap de setmana passat. El resultat? majoria favorable a continuar les obres.

50 anys d’immigració turca a Alemanya

Berlín, 14 de novembre de 2011
INFO@itineri.de

+ Aquest article d’itineri.de l’ha publicat La Vanguardia el dia 26.3.2012 (cliqueu aquí)

La potent locomotora alemanya necessita mà d’obra estrangera, li cal cobrir llocs de treball qualificats. En aquest sentit, mesos enrere la cancellera Angela Merkel feia una crida entre els enginyers espanyols a l’atur, animant-los a activar la seva situació laboral a Alemanya. Molt sovint, l’actualitat és una repetició de fets històrics…

Arran l’important creixement que, a partir de mitjan anys 50, experimentava l’economia de la República Federal d’Alemanya (RFA), grans empreses del país es van veure obligades a recórrer a mà d’obra estrangera. Per tal d’impulsar l’arribada controlada de treballadors, Alemanya va signar acords amb països com Espanya, Grècia i Itàlia, iniciant així la història dels anomenats “Gastarbeiter” (treballadors convidats). D’entre els acords firmats amb vuit estats del sud d’Europa i del nord d’Àfrica, el que tindria més repercusió en la configuració de l’Alemanya actual es va signar amb Turquia. Era el 30 d’octubre de 1961.

Aquell hivern circulaven els primers trens amb “Gastarbeiter” des d’Istanbul cap a l’Alemanya Occidental. El destí d’aquells treballadors era principalment la indústria pesada, l’automobilística i la construcció. Feina no els faltaria als nouvinguts, naturalment, i per partida doble, ja que integrar-se en la societat que els acollia era una tasca dura: al problema lingüístic s’hi afegien unes diferències culturals enormes. Bona part d’aquells treballadors procedia de ciutats i pobles de l’interior del país, per la qual cosa es veien trasplantats a un entorn sociocultural radicalment diferent del que havien viscut fins aleshores, en qüestió de dies.

Actualment, 2,5 milions de turcs resideixen a Alemanya, aproximadament un 30% d’ells amb passaport alemany. El procés d’integració de la comunitat turca en la societat d’acollida té clars i obscurs, per bé que no hi ha greus problemes de convivència, a diferència del que s’ha viscut ocasionalment a la banlieu parisenca. Dues ànimes conviuen pacíficament en la majoria dels turcs residents a Alemanya, de forma especial els fills i néts d’aquells “Gastarbeiter”: la que porten a la sang i la que han desenvolupat després d’anys d’estudiar i treballar a la República Federal.

L’espectre polític alemany compta amb representants d’origen turc. El cas més conegut és el de Cem Özdemir, nascut a Alemanya de pares arribats com a “Gastarbeiter”. Özdemir presideix el Partit Verd. A nivell federal, cinc diputats del Bundestag són d’origen turc: 2 dels Verds i un de l’Esquerra, l’SPD i els liberals de l’FDP. Per la seva banda, el web del govern federal ofereix un complet informe sobre els 50 anys de l’arribada de treballadors turcs a Alemanya (cliqueu aquí). També diverses institucions culturals, arreu d’Alemanya, presenten mostres sobre els 50 anys d’història de la integració turca a Alemanya. Entre d’altres, el Museum für Neue Kunst de Freiburg, on es pot visitar “Willkommen in Almanya! Deutsch-türkische Geschichten” fins al 8 de gener de 2012.

Document – Deutsche Welle:

Mustafa Akci va ser un dels primers treballadors turcs arribats a la RFA arran la signatura de l’acord entre tots dos països, aquell 1961. 50 anys després de la seva incursió en una societat tan diferent d’aquella d’on provenia, Akci explica que el primer xoc que va tenir li va produir… el silenci: a diferència d’Alemanya, a Turquia, diu, la vida és sorollosa. El reportatge explica també que va ser un espanyol, Armando Rodríguez, qui va tenir l’honor de ser el “Gastarbeiter” número 1.000.000, arran l’acord signat entre la RFA i Espanya l’any 1960.

++Per a més informació:

aquest document, publicat pel Ministeri de Treball del land Nordrhein-Westfalen l’any 2000, i
aquest article de la revista Spiegel Online, publicat el novembre de 2011

Pàgines:12»
Logotipo de Pago estándar
Call me! - Ferran Porta: Unknown
www.flickr.com
Elementos de itineri.de Ir a la galería de itineri.de