Les cares del terror

Berlín, 4 de febrer de 2013
INFO@itineri.de

Herta, Hildegard, Irene… les dones d’aquesta imatge podrien haver estat innovadores científiques, prolífiques escriptores o virtuoses pianistes, felices mestresses de casa o amigables botigueres, però per al guió de la pel.lícula de la seva vida van triar un paper ben cruel: vigilants al camp de concentració de Bergen-Belsen. No van pas ser les úniques: prop de 4.000 dones van exercir funcions de Aufseherinnen en camps com Auschwitz, Ravensbrück o el mencionat Bergen-Belsen.

La imatge està datada l’abril de 1945, poc després que l’exèrcit britànic ocupés aquest camp on més de 50.000 persones havien mort en pocs anys. Herta, Hildegard, Irene i tantes altres Aufseherinnen van encarregar-se de convertir els últims mesos de vida de milers de persones en un esgarrifós malson, matant-les de gana, de fred o torturades. Potser Herta, Hildegard o Irene van ser les responsables directes de la mort d’Anna Frank als 15 anys, o de la seva germana Margot als 19, mortes totes dues a Bergen-Belsen només dos mesos abans que els nazis perdessin la guerra. Només dos mesos.

En el mateix lloc on entre 1933 i 1945 hi va tenir la seu la Policia Secreta de l’Estat (Gestapo), lloc conegut entre els berlinesos com a “casa dels horrors”, es pot visitar “Topografia del terror”. La seva exposició permanent se centra en les SS (els “Escamots de protecció”), la policia i les institucions de què es va servir el Tercer Reich per atemorir la població i mantenir els opositors polítics a ratlla, que sovint volia dir matar-los. Allà mateix es poden veure les restes de les cel.les on s’interrogava els detinguts, molts d’ells en trànsit cap als camps de concentració o extermini.

Fins al 9 de novembre es pot visitar també la mostra temporal “Berlín 1933, el camí cap a la dictadura”: diverses fotografies relaten les conseqüències que per al país, i per a tot el món, va tenir la pujada al poder de Hitler, de la qual es van complir 80 anys el passat 30 de gener. Tant aquesta mostra com la permanent ofereixen totes les informacions també en anglès. El centre és obert de dilluns a diumenge, de 10 a 20h, i l’accés és gratuït.

La construcció de l’Alemanya post nazisme, a Bonn

La que va ser capital de la República Federal d’Alemanya fins a la reunificació, una petita ciutat que encara manté la seu d’alguns ministeris, allotja un destacat museu que mereix també una visita: la Casa de la Història de la RFA. Situat a només 30 minuts de Colònia en tren, ofereix en la seva exposició permanent un passeig per l’Alemanya de la postguerra i fins a l’actualitat, a través de documents diversos, fotografies i pel.lícules (vegeu vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=lUfEXY09zk0). El museu tanca els dilluns i l’entrada és de franc.

Algunes imatges de l’exposició a Topografia: http://www.flickr.com/photos/11873897@N08/8434192721/in/set-72157631956044156
Web “Topografia del terror”: http://www.topographie.de/en/
Web “Casa de la Història d’Alemanya”: http://www.hdg.de/bonn/

Podeu seguir-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de), i compartir l’article mitjançant els enllaços de sota!

El crític que sobrevisqué al nazisme, al comunisme i al capitalisme

Berlín, 14 de gener de 2013
INFO@itineri.de

Alemanya és pàtria de noms que els mitjans s’han encarregat de portar fins a l’últim racó del planeta: Sebastian Vettel o Heidi Klum, per exemple, no necessiten presentació per a una gran majoria. Aquest article, però, el volem dedicar a un personatge anònim per a una majoria (fora d’Alemanya), circumstància que volem canviar pels clients i amics d’itineri.de.

Marcel Reich-Ranicki porta gravada a la pell la història d’Europa. El seu origen jueu li va tancar portes com les de la Universitat Humboldt, que l’any 1938 el va rebutjar com a alumne (ja en el segle XXI, la mateixa institució el nomenaria doctor honoris causa). Més tard, viuria el Gueto de Varsòvia i sobreviuria als seus pares, assassinats a les cambres de gas de Treblinka, i al seu germà gran Alexander, afusellat a Poniatowa. La de Reich-Ranicki va ser una de tantes vides que la bogeria nazi va modelar a cop de cruel cisell.

Reich-Ranicki abraçaria la literatura en els primers anys 50, com a lector per a una gran editorial polonesa, iniciant poc després la seva carrera d’escriptor. Un cop afincat definitivament a Alemanya, va treballar com a crític literari per a la Frankfurter Allgemeine Zeitung. Entre 1988 i 2001 va ser el presentador del programa Das literarische Quartett, emès mensualment per la televisió pública amb gran èxit. Aquest vídeo correspon al “Quartett” emès el 14 de gener de 1993, avui fa exactament vint anys, com sempre sota la batuta autoritària de l’hiperbòlic Reich-Ranicki:

Personatge admirat i temut a parts gairebé iguals per les seves sortides de to no gens mancades d’acidesa, el crític va tenir ocasió de mostrar el seu caràcter ingovernable durant una gala emesa en directe per televisió, l’octubre de 2008. Convidat per rebre un premi en reconeixement a la seva carrera, el va rebutjar en pujar a l’escenari com a repulsa, va dir, per la pèrdua de qualitat de les televisions alemanyes. Entre cares de sorpresa i riures més aviat nerviosos, el presentador li va oferir participar en un programa especial que tractaria la qüestió, programa que efectivament va emetre la cadena pública ZDF pocs dies després.

Als seus 92 anys, Reich-Ranicki continua sent un referent a Alemanya, per suposat en l’àmbit de la literatura però també com a supervivent del nazisme, del comunisme “i del capitalisme”, que és com s’hi va referir el presentador minuts abans de la sorprenent aparició del crític en l’escenari d’aquella recordada gala. Tot un caràcter, el Sr. Reich-Ranicki!

Llista dels autors i llibres comentats a Das literarische Quartett:
http://www.literaturkritik.de/reich-ranicki/index.php?content=http://www.literaturkritik.de/reich-ranicki/content_themen_litQuartett_Buecherliste.htm

Podeu seguir-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de). I si l’article us ha agradat, podeu compartir-lo mitjançant els enllaços de sota!

Els límits de la solidaritat

Berlín, 31 de desembre de 2012
INFO@itineri.de

Un dels paràgrafs fonamentals de la Constitució alemanya explicita que les 16 regions del país han d’oferir unes condicions de vida similars a tots els ciutadans de la República, independentment de la regió on visquin. L’anomenat Finanzausgleich és l’instrument que determina a partir de quin nivell de riquesa una regió ha de transferir fons als territoris amb rendes per sota de la mitjana federal; a través d’aquesta eina, no exempta de polèmica, es pretén que els 82 milions d’alemanys disposin de serveis equiparables, més enllà del lloc d’Alemanya on resideixin.

En els darrers anys, quatre han estat els territoris aportadors i 12 els receptors, però no sempre ha estat així ni sempre han estat els mateixos: Baviera, per exemple, va ser receptora fins al 1986, esdevenint regió aportadora, de manera ininterrompuda, a partir de 1993. Amb tot, des de la reunificació alemanya de 1990, ha estat Hessen el land més “desprès”, havent aportat uns 38.500 milions d’euros. Baviera (capital: Munic), amb uns 37.000 milions, i Baden-Württemberg (Stuttgart) amb uns 34.000, ocupen la segona i tercera posició. Nordrhein-Westfalen (on hi ha Colònia), amb uns 11.000 M€, i la ciutat-estat d’Hamburg, amb 5.000 milions, tanquen la classificació dels aportadors històrics.

A la banda de les regions receptores, Berlín és la gran beneficiada: uns 45.000 milions d’euros ha rebut la capital federal en aquest període de poc més de vint anys, quantitat que ha servit per retornar la ciutat al mapa de les grans capitals mundials. La segueixen Saxònia (capital: Dresden, amb 17.000 milions) i Sachsen-Anhalt (Magdeburg, 10.000 milions). En el gràfic adjunt podeu veure la correlació de xifres: en blau, els länder receptors de més a menys i, en vermell, els pagadors de menys a més:

Així les coses, dos länder han decidit portar al Tribunal Constitucional alemany el Finanzausgleich: els governs regionals de Hessen i Baviera es reuniran previsiblement el 5 de febrer a Wiesbaden, capital de Hessen, per impulsar la demanda conjunta. L’any 2011, les quatre regions que van haver d’aportar fons ho van fer per un import total de 7.300 milions d’euros (van ser les quatre regions que en els últims 22 anys han tingut dèficit, tal com mostra el quadre, amb l’excepció de Nordrhein-Westfalen).

En aquest enllaç podeu veure un vídeo on s’explica resumidament el funcionament del Finanzausgleich, així com l’estat de la qüestió a data juliol de 2012: http://www.tagesschau.de/inland/laenderfinanzausgleich142.html

Podeu seguir-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de). I si l’article us ha agradat, podeu compartir-lo mitjançant els enllaços de sota!

Memorials contra l’oblit

Berlín, 5 de novembre de 2012
INFO@itineri.de

Malgrat els molts anys transcorreguts des del final de la Segona Guerra Mundial, l’Alemanya hereva d’aquella que va desencadenar el conflicte continua honorant les víctimes de la barbàrie nazi. Són desenes els monuments, plaques, escultures i espais diversos que, arreu del país, recorden l’horror que els nacionalsocialistes van estendre dins i fora les fronteres d’Alemanya. Els milions d’assassinats pels nazis, principalment jueus, gitanos, homosexuals i opositors polítics, són presents en la memòria col.lectiva d’una societat que, encara avui, suporta sobre les seves espatlles, com pot, el pes de la seva història.

Arreu del país i més enllà, quadriculades Stolpersteine folren les voreres, de manera evident en els barris on, fins a l’esclat del conflicte, hi residia més població jueva. El naixement de les Stolpersteine, actualment més de 35.000 en pobles i ciutats d’Alemanya, Polònia, Àustria i els Països Baixos entre d’altres, es remunta als primers anys de la dècada dels 90; un element ben senzill amb què l’artista Gunter Demnig va voler tornar el nom a tots aquells que, per als nazis, només van ser números. La iniciativa no va estar exempta de polèmica, en els seus inicis, però tot i així el projecte de les Stolpersteine avança imparable, i està previst portar-ne fins i tot més enllà de les fronteres d’Europa.

Els grans memorials a la capital

A Berlín, tres grans memorials mereixen formar part d’aquest capítol, tots ells situats molt a prop de la Porta de Brandenburg i del Reichstag, el Parlament federal. L’any 2005 es va inaugurar el Memorial pels jueus assassinats a Europa, una superfície coberta per 2.711 esteles de formigó formant estrets, llargs passadissos. Els visitants són convidats a endinsar-s’hi i deixar-se endur per les sensacions angoixants que provoca la seva posada en escena. Un dels episodis més controvertits al voltant de la construcció del memorial, per cert, ens trasllada a la capital financera d’Alemanya, Frankfurt. Allà hi té la seu Degussa, l’empresa que l’any 2003 va rebre l’encàrreg de proveir el material amb què es protegiria la superfície de les esteles. L’escàndol va ser majúscul en descobrir-se que, en els anys 40, una filial de Degussa havia produït el gas Zyklon B amb què els nazis van assassinar milers de persones a les càmeres de gas.

Algunes imatges d’aquest memorial, i dels que vénen tot seguit, es poden veure en aquest àlbum:
http://www.flickr.com/photos/11873897@N08/sets/72157631933872312/

El Memorial per als homosexuals perseguits pel nazisme va ser inaugurat l’any 2008. Es tracta d’una cambra hermèticament tancada, a l’interior de la qual es pot accedir només visualment, a través d’una petita finestra. A l’altra banda del vidre, un seguit d’imatges de parelles del mateix sexe en actitud carinyosa busca traslladar a l’espectador un missatge de tolerància i de respecte a la diversitat.

Finalment, l’octubre de 2012 s’ha inaugurat el Memorial pels gitanos assassinats pel nacionalsocialisme. El Govern Federal ja havia acordat, l’any 1992, la construcció d’un espai d’homenatge per a aquesta comunitat. Amb tot, certes desavinences entre els polítics i les associacions de gitanos d’Alemanya han anat endarrerint el projecte, tots aquests anys. El memorial està situat en l’extrem nord-est del Tiergarten, en un terreny cedit pel govern regional de Berlín, a l’ombra del Reichstag.

Gràcies a la periodista de l’agència EFE-Berlín Elena Garuz, per aquesta peça informativa sobre la inauguració del memorial pels gitanos assassinats pel nazisme!

Plänterwald, per a nens i grans

Berlín, 22 d’octubre de 2012
INFO@itineri.de

La història de l’antic parc d’atraccions de Plänterwald és la d’un somni convertit en malson, la d’un emprenedor, molt més “prenedor” que no pas empresari, que acabaria destruïnt la seva pròpia família, la d’un pare que acabaria costant al seu fill una condemna de vint anys en una de les presons més dures del món. Paradoxalment, un lloc d’esbarjo i oci familiar amaga al seu darrera una truculenta història, barreja de pèssima gestió econòmica que deriva en desfalc, i tràfic de drogues.

Els origens de l’aleshores Kulturpark Plänterwald, situat en el sector oriental de la ciutat dividida, es remunten a l’octubre de 1969. Amb la inauguració de l’únic parc d’atraccions permanent del país, el govern de la República Democràtica Alemanya (RDA) commemorava els 20 anys de la seva fundació. Els 45 metres d’altura de la nòria serien l’estrella del parc, que en els seus anys d’esplendor rebria fins a 1,7 milions de visitants anuals; pas mal. La caiguda del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, significaria per al Kulturpark la progressiva davallada del número de visitants.

L’entrada en escena de Norbert Witte

Rebatejada com a Spreepark, la instal.lació reneixia l’any 1992 sota nou comandament. Norbert Witte, un empresari d’aquells “fet a sí mateix”, se n’ocuparia de la gestió; les set víctimes mortals que l’any 1981 havia provocat una atracció seva, en una fira a Hamburg (article), no van ser impediment perque se li atorgués la concessió. El renovat parc, que durant els primers anys va ampliar  la seva oferta i recuperar part del seu èxit passat, acabaria tancant portes l’any 2002 amb un deute d’11 milions d’euros.

Witte va iniciar llavors una nova vida… al Perú. Fins a Lima es va endur sis de les atraccions del parc amb la intenció de posar en marxa Lunapark, el seu enèssim intent d’engegar un negoci. Novament va fracassar, però aquest cop, a més, acabaria a la presó per tràfic de drogues: l’empresari havia fet amagar 167 kilos de cocaïna dins d’una de les atraccions, a punt d’embarcar-la de tornada cap a Alemanya; allà va ser detingut, després que la policia peruana hagués descobert la coca. L’any 2004 va ser jutjat i sentenciat a set anys de presó: en compliria cinc a Berlín fins que, després de patir dos infarts, va ser alliberat l’any 2008. No va tenir tanta sort el seu fill, condemnat a 20 anys pels mateixos fets i que, des d’aleshores, és la presó de Lurigancho, a Lima.

Visitar el parc

Actualment, Plänterwald acull les restes d’algunes de les atraccions que milions de persones van utilizar en alguna ocasió, entre 1969 i 2002 (àlbum d’imatges). Enmig d’una vegetació exuberant, un petit tren de fira recorre les instal.lacions tots els caps de setmana i festius, entre les 11 i les 18h., durant 15 minuts (vídeo), amb un cost de 2 euros. Per a qui vulgui conèixer de primera mà la història del parc, tots els dissabtes i diumenges s’hi fa una visita guiada (en alemany): comença a les 13h, té un cost de 15€ i dura unes dues hores (informació, aquí).

Més sobre el tema:

Caretas (en castellà): Carrusel de coca
Spiegel Online (en anglès): The Downfall of a Funfair Family
Tagesspiegel (en alemany): 20 Jahre Haft: Appell an Perus Botschafter

La història de la família Witte ha estat portada al cinema: el documental Achterbahn (Muntanya russa, 2009) és un retrat de les pujades i baixades que, a Berlín i a Lima, han sofert Norbert i la seva exdona Pia, així com els seus fills, Marcel i Sabrina: