Buscant articles etiquetats amb " Economia"

Colonia Claudia Ara Agrippinensium, Alemanya

Berlín, juny de 2015
INFO@itineri.de

És la quarta ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín, Hamburg i Munic; una gran urbs travessada per un riu amb centenars de kilòmetres de llargària i d’història: el Rin. Colònia, Köln, té esglésies, moltes, com aquestes 12 romàniques que són unes de les moltes joies que tresoregen els seus carrers i places. Una mica d’informació sobre cadascuna d’elles es pot trobar en aquest enllaç (en alemany): http://www.romanische-kirchen-koeln.de/kirchen.html

L’origen de Köln es remunta a les primeres dècades de l’era cristiana, quan l’any 50 d.C. l’emperador Claudi va concedir a la fins aleshores vila el dret de ser una ciutat, anomenant-la Colonia Claudia Ara Agrippinensium. Gairebé 2.000 anys d’història, doncs, en què Colònia s’ha anat desenvolupant fins al que és actualment: un pol econòmic de primer ordre i, també… l’urbs més carnavalesca de tot Alemanya! Efectivament, a Colònia hi tenen la seu principal empreses automobilístiques com Ford Europa, que dóna feina a unes 20.000 persones, així com les centrals alemanyes de Citroën i Renault. Per la seva banda, empreses com Lufthansa, Galeria Kaufhof (una important cadena de centres comercials, present arreu del país), els supermercats Rewe i el principal grup privat de televisió, RTL, hi tenen els seus consells d’administració. Per suposat, aquí va néixer l’aigua de Colònia, famosa arreu del món!

Però no només de feina vivim els humans, i d’això Colònia n’és un exemple indiscutible: any rere any, a les 11:11 hores del dia 11 de l’11, es dóna el tret de sortida al carnaval més esbojarrat del país. En aquella data i hora dóna inici una tradició que culmina el dimecres de cendra amb la crema del Nubbel, el ninot de palla que haurà acompanyat els colonesos en la seva festa per excel.lència. Enrere hauran quedat les desfilades del dilluns de la rosa (Rosenmontag, vídeo), dels “esperits” (Geisterzug, vídeo) i, no cal dir-ho, litres i litres de Kölsch!

En tot cas, la “marca de la casa” de Colònia és la seva espectacular catedral. La construcció, iniciada l’any 1248, no acabaria fins al 1880, més de 600 anys després (la Sagrada Família va començar fa “només” 130 anys; els barcelonins no s’haurien de queixar!). Tot i que el llarg període transcorregut ha deixat impreses en l’edifici influències diverses, el seu estil gòtic és evident. La catedral, l’edifici més alt del món durant alguns anys del segle XIX, conté el reliquiari dels Tres Reis, un sarcòfag situat a prop de l’altar major, que segons la tradició conté els ossos dels reis mags. L’any 1996, la Unesco va declarar l’edifici Patrimoni de la humanitat.

Ara ja podeu descobrir Colònia en català, amb itineri.de! Per tal que pugueu fer-ne un petit tast, previ al vostre viatge, us presentem dos vídeos: el primer, en anglès, de promoció de la ciutat; el segon, en alemán, mostra la ciutat abans de la 2a Guerra Mundial. Disfruteu-los i… us esperem a Colònia!

Seguiu-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de), i compartiu l’article mitjançant els enllaços de sota!

Els límits de la solidaritat

Berlín, 31 de desembre de 2012
INFO@itineri.de

Un dels paràgrafs fonamentals de la Constitució alemanya explicita que les 16 regions del país han d’oferir unes condicions de vida similars a tots els ciutadans de la República, independentment de la regió on visquin. L’anomenat Finanzausgleich és l’instrument que determina a partir de quin nivell de riquesa una regió ha de transferir fons als territoris amb rendes per sota de la mitjana federal; a través d’aquesta eina, no exempta de polèmica, es pretén que els 82 milions d’alemanys disposin de serveis equiparables, més enllà del lloc d’Alemanya on resideixin.

En els darrers anys, quatre han estat els territoris aportadors i 12 els receptors, però no sempre ha estat així ni sempre han estat els mateixos: Baviera, per exemple, va ser receptora fins al 1986, esdevenint regió aportadora, de manera ininterrompuda, a partir de 1993. Amb tot, des de la reunificació alemanya de 1990, ha estat Hessen el land més “desprès”, havent aportat uns 38.500 milions d’euros. Baviera (capital: Munic), amb uns 37.000 milions, i Baden-Württemberg (Stuttgart) amb uns 34.000, ocupen la segona i tercera posició. Nordrhein-Westfalen (on hi ha Colònia), amb uns 11.000 M€, i la ciutat-estat d’Hamburg, amb 5.000 milions, tanquen la classificació dels aportadors històrics.

A la banda de les regions receptores, Berlín és la gran beneficiada: uns 45.000 milions d’euros ha rebut la capital federal en aquest període de poc més de vint anys, quantitat que ha servit per retornar la ciutat al mapa de les grans capitals mundials. La segueixen Saxònia (capital: Dresden, amb 17.000 milions) i Sachsen-Anhalt (Magdeburg, 10.000 milions). En el gràfic adjunt podeu veure la correlació de xifres: en blau, els länder receptors de més a menys i, en vermell, els pagadors de menys a més:

Així les coses, dos länder han decidit portar al Tribunal Constitucional alemany el Finanzausgleich: els governs regionals de Hessen i Baviera es reuniran previsiblement el 5 de febrer a Wiesbaden, capital de Hessen, per impulsar la demanda conjunta. L’any 2011, les quatre regions que van haver d’aportar fons ho van fer per un import total de 7.300 milions d’euros (van ser les quatre regions que en els últims 22 anys han tingut dèficit, tal com mostra el quadre, amb l’excepció de Nordrhein-Westfalen).

En aquest enllaç podeu veure un vídeo on s’explica resumidament el funcionament del Finanzausgleich, així com l’estat de la qüestió a data juliol de 2012: http://www.tagesschau.de/inland/laenderfinanzausgleich142.html

Podeu seguir-nos a www.facebook.com/itineri.de i també a Twitter (@itineri_de). I si l’article us ha agradat, podeu compartir-lo mitjançant els enllaços de sota!

Turista, sí, però informat!

Berlín, 23 de juliol de 2012
INFO@itineri.de

El turista habitual en té prou sabent quins són les llocs de visita obligada, però hi ha també qui vol anar més enllà, saber què es cou al país on hi té posada la mirada (i aviat la maleta), de què parlen els locals. Prou que sabem, malauradament, què està sent notícia a Catalunya, però… i a Alemanya? Els mitjans del país que governa la CDU d’Angela Merkel, en coalició amb la CSU bavaresa i els liberals de l’FDP, tenen aquests dies el focus posat bàsicament en tres temes: l’evasió de capitals, la circumcisió i la redistribució financera entre regions. I la crisi a Espanya, esclar.

El govern regional de Renània del Nord-Westfàlia (NRW, escurçat en alemany) ho ha tornat a fer: per 3,5 milions d’euros, el seu Ministeri de Finances ha comprat un CD amb informació sobre un miler de ciutadans alemanys que tenen els seus diners en un banc de Suïssa. No és la primera vegada que NRW adquireix material d’aquest tipus, amb la finalitat de descobrir evasors de grans capitals: el març de 2010, un CD de 2,5 milions d’euros va permetre investigar 1.100 clients alemanys de Credit Suisse. La tardor de 2011, l’objectiu van ser uns 3.000 ciutadans que disposaven de comptes en un banc de Luxemburg.

Evasors a banda, un altre gran tema informatiu d’aquests dies és una pràctica religiosa que comparteixen jueus i musulmans: la circumcisió. Un tribunal de Colònia va dictaminar recentment que aquesta pràctica, d’obligat compliment per a la comunitat jueva, és un atac a la integritat dels menors a qui se’ls practica. La sentència obre la porta a una possible prohibició d’aquesta pràctica, cosa que va portar al president de la Conferència Europea de Rabins, Pinchas Goldschmidt, a parlar de “l’atac més gran als jueus d’Alemanya des de l’Holocaust”. Ara, però, la patata calenta és en mans dels polítics, ja que dijous 19 el Parlament alemany va donar suport a una resolució en què s’insta el Govern a elaborar un projecte de llei que aclareixi la situació després de la sentència. A ells, als polítics, els tocarà decidir per llei si aquesta pràctica es pot seguir duent a terme a Alemanya, o no.

La clau de la caixa

Les disputes pels diners que les regions aporten a la caixa comuna (estatal) no són exclusives del nostre país. A Alemanya, Baviera, Baden-Württemberg, Hessen i Hamburg són les quatre regions que posen diners. Els bavaresos encapçalen la llista, amb 3.700 milions d’euros cada any (1.800 milions tant BW com Hessen, i 60 milions Hamburg). A l’altra banda, Berlín és la regió que més diners rep: uns 3.000 milions. Ara, els bavaresos han decidit portar al Constitucional alemany una regulació que consideren que els perjudica. Han optat per aquesta via després d’abandonar les converses que s’estaven duent a terme entre les regions donadores i les receptores, per renegociar els termes dels acords que les vinculen. L’any 1999, Baviera ja va anar al Constitucional, pel mateix motiu, i va aconseguir que el màxim tribunal alemany modifiqués les regles de joc, en considerar que efectivament Baviera hi sortia perdent. Aquest vídeo explica quines regions aporten i quines reben, així com dóna alguna dada sobre la història de la redistribució financera entre regions (en alemany): http://tagesschau.de/inland/laenderfinanzausgleich142.html

Naturalment, Espanya i els seus bancs són també portada als mitjans alemanys, dia rere dia. Dijous 19, el Bundestag va aprovar per majoria concedir una ajuda als bancs espanyols, per una quantia màxima de 29.000 milions d’euros (el total aportat per la UE és d’un màxim de 100.000 milions). Amb tot, és poc probable que la situació a l’Estat Espanyol deixi d’ocupar portades, a partir d’ara. Molt poc probable, de fet…

50 anys d’immigració turca a Alemanya

Berlín, 14 de novembre de 2011
INFO@itineri.de

+ Aquest article d’itineri.de l’ha publicat La Vanguardia el dia 26.3.2012 (cliqueu aquí)

La potent locomotora alemanya necessita mà d’obra estrangera, li cal cobrir llocs de treball qualificats. En aquest sentit, mesos enrere la cancellera Angela Merkel feia una crida entre els enginyers espanyols a l’atur, animant-los a activar la seva situació laboral a Alemanya. Molt sovint, l’actualitat és una repetició de fets històrics…

Arran l’important creixement que, a partir de mitjan anys 50, experimentava l’economia de la República Federal d’Alemanya (RFA), grans empreses del país es van veure obligades a recórrer a mà d’obra estrangera. Per tal d’impulsar l’arribada controlada de treballadors, Alemanya va signar acords amb països com Espanya, Grècia i Itàlia, iniciant així la història dels anomenats “Gastarbeiter” (treballadors convidats). D’entre els acords firmats amb vuit estats del sud d’Europa i del nord d’Àfrica, el que tindria més repercusió en la configuració de l’Alemanya actual es va signar amb Turquia. Era el 30 d’octubre de 1961.

Aquell hivern circulaven els primers trens amb “Gastarbeiter” des d’Istanbul cap a l’Alemanya Occidental. El destí d’aquells treballadors era principalment la indústria pesada, l’automobilística i la construcció. Feina no els faltaria als nouvinguts, naturalment, i per partida doble, ja que integrar-se en la societat que els acollia era una tasca dura: al problema lingüístic s’hi afegien unes diferències culturals enormes. Bona part d’aquells treballadors procedia de ciutats i pobles de l’interior del país, per la qual cosa es veien trasplantats a un entorn sociocultural radicalment diferent del que havien viscut fins aleshores, en qüestió de dies.

Actualment, 2,5 milions de turcs resideixen a Alemanya, aproximadament un 30% d’ells amb passaport alemany. El procés d’integració de la comunitat turca en la societat d’acollida té clars i obscurs, per bé que no hi ha greus problemes de convivència, a diferència del que s’ha viscut ocasionalment a la banlieu parisenca. Dues ànimes conviuen pacíficament en la majoria dels turcs residents a Alemanya, de forma especial els fills i néts d’aquells “Gastarbeiter”: la que porten a la sang i la que han desenvolupat després d’anys d’estudiar i treballar a la República Federal.

L’espectre polític alemany compta amb representants d’origen turc. El cas més conegut és el de Cem Özdemir, nascut a Alemanya de pares arribats com a “Gastarbeiter”. Özdemir presideix el Partit Verd. A nivell federal, cinc diputats del Bundestag són d’origen turc: 2 dels Verds i un de l’Esquerra, l’SPD i els liberals de l’FDP. Per la seva banda, el web del govern federal ofereix un complet informe sobre els 50 anys de l’arribada de treballadors turcs a Alemanya (cliqueu aquí). També diverses institucions culturals, arreu d’Alemanya, presenten mostres sobre els 50 anys d’història de la integració turca a Alemanya. Entre d’altres, el Museum für Neue Kunst de Freiburg, on es pot visitar “Willkommen in Almanya! Deutsch-türkische Geschichten” fins al 8 de gener de 2012.

Document – Deutsche Welle:

Mustafa Akci va ser un dels primers treballadors turcs arribats a la RFA arran la signatura de l’acord entre tots dos països, aquell 1961. 50 anys després de la seva incursió en una societat tan diferent d’aquella d’on provenia, Akci explica que el primer xoc que va tenir li va produir… el silenci: a diferència d’Alemanya, a Turquia, diu, la vida és sorollosa. El reportatge explica també que va ser un espanyol, Armando Rodríguez, qui va tenir l’honor de ser el “Gastarbeiter” número 1.000.000, arran l’acord signat entre la RFA i Espanya l’any 1960.

++Per a més informació:

aquest document, publicat pel Ministeri de Treball del land Nordrhein-Westfalen l’any 2000, i
aquest article de la revista Spiegel Online, publicat el novembre de 2011

Euro vs. D-Mark

Berlín, 17 d’octubre de 2011
INFO@itineri.de

Tot i que la situació econòmica d’Alemanya no té res a veure amb la que pateixen estats com Grècia o Espanya, la crisi és, també en aquest país, assumpte informatiu de primer ordre. Les espectaculars dades econòmiques que regala la nació als seus ciutadans (1) queden d’alguna manera relegades a un segon terme. Inevitable, quan hi ha una política monetària compartida entre 17 estats: a la UE, la grip d’un es pot encomanar als veïns amb enorme facilitat. Per evitar que la pèssima salut de grecs i altres europeus pugui afectar seriosament, de retruc, l’economia alemanya, el Bundestag ha aprovat recentment l’ampliació del fons de rescat: 211.000.000.000,00 (dos-cents onze mil milions) d’euros “alemanys” estan garantits en un paraigüa que, en cas de tempesta, hauria d’evitar un mullader de conseqüències imprevisibles.

Aquest fons, com qualsevol operació feta des de les institucions públiques, s’alimenta dels diners aportats per tots els contribuents, a través dels impostos. En base a aquesta evidència, molts ciutadans alemanys es qüestionen el sentit de continuar en un tauler de joc amb tan perillosos companys de partida com els grecs, els italians, els portuguesos o els espanyols. Molts lamenten obertament haver abandonat el D-Mark i l’autonomia monetària, per posar-se en mans d’una moneda sense fronteres, un cavall de Troia en les butxaques teutones.

No són pocs els alemanys crítics amb l’euro, com tampoc no ho són els esforços de la cancellera Angela Merkel per explicar als seus conciutadans la importància de no fer marxa enrere. Segons una enquesta de la revista Stern publicada el 5 d’octubre passat, però, els escèptics alemanys amb l’euro són majoria:

1. El 54% dels ciutadans tornaria al D-Mark i donaria per finiquitada l’etapa euro.
2. A menys estudis, més alt és el percentatge de contraris a la moneda única. D’entre els qui no van continuar estudiant després d’acabar la Secundària, un 73% sortiria de l’euro (tres de cada quatre!). D’entre els universitaris, “només” un 37%.
3. Si analitzem les dades entre alemanys de l’est i de l’oest, un 67% dels antics ciutadans de la RDA serien partidaris d’abandonar l’euro.
4. Si es presentés a les eleccions un “Partit pro D-Mark”, que inclogués en el seu programa electoral el retorn a l’antiga moneda, el votaria un 18% de l’electorat.

Malgrat tot, és possible trobar dues dades que equilibren una mica la balança: sent molts encara, hi ha menys escèptics ara que no pas l’any 2006, abans de la crisi. Al desembre d’aquell any, els qui volien tornar al D-Mark eren el 58%. D’altra banda, un 51% dels alemanys no creuen que amb el D-Mark al país li aniria millor, mentre que els qui pensen el contrari són “només” el 41%.

No sembla que un “Partit pro D-Mark” acabi sent creat, però sí que hi ha veus acreditades que proposen la introducció d’una nova moneda. L’antic president de la Federació de la Indústria Alemanya (BDI), Hans-Olaf Henkel, explicava recentment (aquí, entrevista disponible per a subscriptors de Financial Times) la seva recepta per superar la situació actual, que segons ell passaria per la divisió monetària d’Europa en dues zones. Només el temps dirà si es tracta de teoria inaplicable, o si els europeus haurem d’interioritzar un nou sistema monetari, amb tot el que això comporta. Els “mercats” i els polítics tenen a les seves mans el futur monetari de 325 milions d’europeus.

_____

(1) Cal tenir ben present que la crisi no afecta de la mateixa manera tots els estats de la UE: mentre a Espanya el tancament d’empreses és a l’ordre del dia i la taxa d’atur no baixa de l’escandalós 20%, a Alemanya l’economia creix com no ho havia fet des de la reunificació, i la taxa d’atur se sitúa actualment en el 6,9%. Una dada molt bona, que supera la d’Àustria, on gaudeixen d’una gairebé plena ocupació (5,9%). Fora de la UE però en l’àmbit dels països de parla alemanya, Suïssa mostra unes dades d’absoluta enveja: l’estiu passat, el percentatge d’aturats a la Confederació era del 2,8%.

Logotipo de Pago estándar
Call me! - Ferran Porta: Unknown
www.flickr.com
Elementos de itineri.de Ir a la galería de itineri.de